Control popular per acabar amb una democràcia corrupta

L'article fa un breu repàs de les causes i efectes dels casos de corrupció més rellevants que han castigat els Països Catalans en els darrers anys 

Les enquestes sobre “preocupacions ciutadanes” assenyalen, entre els primers llocs del rànquing, l'atur i la situació econòmica del país. Unes injustícies que, a criteri de cada vegada més gent, es deriven de la mala gestió pública, d'una economia segrestada pel capital privat i de la manca de voluntat política per resoldre-ho. Qüestions, totes elles, que provoquen ràbia i indignació entre les classes populars. 

Un article elaborat per encàrrec de la revista recentment publicada per la CUP-Alternativa d'Esquerres amb motiu de la campanya per les eleccions del 25N al Parlament de Catalunya.

 Gràfic elaborat gràcies a Martí Cirici, de L'Accent 

Les enquestes sobre “preocupacions ciutadanes” assenyalen, entre els primers llocs del rànquing, l'atur i la situació econòmica del país. Unes injustícies que, a criteri de cada vegada més gent, es deriven de la mala gestió pública, d'una economia segrestada pel capital privat i de la manca de voluntat política per resoldre-ho. Qüestions, totes elles, que provoquen ràbia i indignació entre les classes populars.

 

Un estat d'ànim que es multiplica, a més, amb una altra de les “preocupacions” del rànquing: la corrupció, una xacra especialment generalitzada entre la classe política i que no es pot atribuir ni a una gestió maldestra, ni a la submissió davant les directrius de Brussel·les, sinó directament a una acció de govern malintencionada, premeditada i exercida des de l'afany de lucre privat i l'intercanvi de favors amb el poder.

Quantificar econòmicament el cost de la corrupció als Països Catalans és més senzill que fer-ho moralment, però el volum de processos oberts i per obrir impossibilita fer qualsevol de les dues coses. Al Parlament valencià, per exemple, una desena de diputats del PP estan imputats per casos com Gürtel, Brugal o Cooperació. Són alguns els noms dels emblemes de la corrupció a un territori amb més de 200 polítics, empresaris i banquers imputats i que va veure, atònit, com la justícia espanyola absolia l'expresident de la Generalitat, Francisco Camps.

No ha gaudit de la mateixa sort, en canvi, l'homòleg de Camps a les Illes, Jaume Matas, condemnat pel cas Palma Arena. Ell ha estat el màxim representant de tot un executiu del PP i UM (ara Convergència per les Illes) dedicat al saqueig de les arques públiques. De fet, en el darrer lustre Mallorca i les illes han anat assumint el suborn i el tràfic d'influències com a pràctiques intrínseques al caràcter de la classe política. Les investigacions ja es compten per desenes i han tret la ciutadania al carrer en diverses ocasions.

Palma i València s'han erigit, doncs, en dues de les capitals de la corrupció catalana. Unides, a més, pel gendre del rei espanyol, Iñaki Urdangarin, que ha dibuixat bona part de la silueta de la nació jugant a desviar diversos milions d'euros públics, amb l'ajuda dels governs valencià i balear i establint els seus negocis entre Barcelona i Sant Cugat. Al Principat, però, Urdangarin no ha pogut impulsar les seves operacions tan fructuosament.

De fet, la corrupció política made in CiU i PSC ha estat un poc més sofisticada que en altres territoris, però igualment denigrant. Els casos Palau i Pretòria són una mostra del gran volum d'escàndols que s'han anat coneixent i que inclouen trames com la de les ITV o com les de la sanitat pública, destapades per entitats com la la revista Cafè amb Llet, el sindicat CATAC-CTS/IAC o la mateixa CUP.

Un terreny de joc a mida

Als Països Catalans la corrupció no només ha provocat la pauperització de recursos i serveis públics; també ha fomentat la construcció de grans infraestructures inútils amb flagrants agressions al medi ambient (Terra Mítica), la privatització d'empreses i serveis públics (salut) o l'enriquiment il·legals de partits (CiU, PP i UM, presumptament), entre moltes altres conseqüències directes.

I hi ha, a més, una conclusió que es fa palesa amb el pas del temps: que per molta pressió judicial contra la corrupció (concursos arreglats, prevaricació, comissions il·legals, etc.) el cert és que es tracta d'un fenomen intrínsec a la nostra democràcia, fraudulenta per sí mateixa. La classe política viu una realitat paral·lela a la del poble que governa. Aprofitant-se de la manca de mecanismes de control popular i de presa de decisions, gaudeix de privilegis com decidir el seu propi sou amb recursos públics, nomenar càrrecs de confiança sense criteris objectius, adjudicar subvencions i contractes en funció d'arguments ocults o privatitzar i tancar serveis públics en nom de l'eficiència, entre molts altres abusos de poder.

Aquesta és una altra forma de la corrupció, sovint legal i normalitzada, però que es troba a la columna vertebral de la indignació popular. Especialment, pel que fa a les formacions tradicionals originalment d'esquerres, que s'han adaptat fàcilment a alguns d'aquests privilegis: assessors, crèdits, sous, recursos pel partit o adjudicacions a empreses amigues.

El descrèdit generalitzat de la classe política, doncs, respon també a un escenari legal que es va destapant com un terreny de joc fabricat per la corrupció, on els feixos de bitllets de negocis de tota mena farceixen els gestors públics, ja sigui per a l'intercanvi de favors puntuals o per a l'impuls d'iniciatives polítiques de més llarg abast.